Altre cop per Alemanya, ara pel nord-oest.

Etapa 20a., 25 de maig, Groningen – Friedeburg, 120km.

Aquesta jornada la començo amb mal peu: a primera hora m’he d’acomiadar de la Sandra, i tot seguit agafo un tren per anar a Groningen. El tren s’espatlla, i ens fan baixar a tots els passatgers a una estació que no conec. Per sort, diverses persones m’ajuden a trobar la combinació adequada per anar a Groningen, fent només 2 canvis de tren que no tenia previstos.

Al final, a part d’aquest petit contratemps, el dia passa sense gaires problemes. Travesso de nou la frontera amb Alemanya, i al vespre trobo un fantàstic bosc on acampar, amb el permís dels mosquits, que toquen el violí tota la nit.

Aquest és un dels mapes que es troben distribuïts per tot el país, on hi ha indicats tots els carrils-bici dels Països Baixos. Amb el dit marco la meva posició, ja arribant a la frontera amb Alemanya.

Típics ponts llevadissos que et trobes en molts punts, i és que, a part de la xarxa de carreteres, de vies de tren i de carrils-bici, hi ha una gran xarxa de canals. Curiós país aquest...

Vaig trobar un lloc curiós on acampar: era ben bé una cruïlla de camins, on els caçadors hi tenien un hide per caçar-hi en la modalitat espera.

Etapa 21a.: 26 de maig, Friedeburg – Cuxhaven, 130 km.

Avui em llevo amb una energía desbordant; podria regalar-ne, i segur que encara me’n sobraria! El fe tés que inicio el dia amb una sessió d’spinning. Em poso a  escoltar música amb els auriculars mentre pedalo: és brutal fer “spinning” veient com el paisatge que t’envolta va canviant.

M'agrada molt la manera que tenen de construir a lez zones rurals, sempre intentant mantenir la manera tradicional.  Aquesta és una típica granja del nord, el que a casa en diem una masia...

Anat a mirar d'on sortia el ferri que havia d'agafar l'endemà, vaig trobar aquest curiós edifici a Cuxhaven.

Després d’arribar i resseguir la costa alemanya durant mig dia (sí: Alemanya té costa!) arribo a Cuxhaven; allà m’hi espera en Carsten, que m’acull a la seva “petita casa”, com ell diu. Potser és petita, però molt acollidora. Al vespre sopem, i en Carsten em comenta que ell també escala en roca, i m’ensenya fotos d’unes parets fantàstiques que hi ha a prop,  a l’altre cantó del riu Elba. També em comenta que va pujar el Canigó, i jo li explico la tradició de la Flama del Canigó. La conversa es va allargant: Dresden és la seva ciutat natal, també a la riba de l’Elba. M’ensenya fotografies, i em relata com la ciutat va ser arrasada pels aliats al final de la segona Guerra Mundial. Té mèrit que els alemanys tornessin a aixecar el país després de com va quedar acabada la guerra. 

Amb en Carsten! : "Hi, Carsten! When you come to Catalonia I'll bring you to climb on Montserrat Mountains. You will enjoy  with these walls and landscape."

Etapa 22a.: 27 de maig, Cuxhaven – Dagebüll,  130 km.

El dia l’inicio agafant ferri. Gràcies a aquest vaixell puc creuar la desembocadura de l’Elba, que és tan gran que de moment no han trobat el pressupost per a poder-hi fer un pont per creuar.

Durant gairebé tot el dia segueixo la costa alemanya entre molins, dics i ramats d’ovelles. Els últims 50 km. Del dia arribo a pensar que igual estic sol al món; durant tota aquesta distancia no veig a ningú! Es tracta d’un paisatge infinit, on és difícil adonar-se’n que s’avança. És com si pedalés en una bicicleta estàtica, davant d’un decorat fixe. Però malgrat això, la presencia d’aus migratòries fa que em distregui comptant estols. Avui dormiré a la meva tenda.

Agafant el ferri de bon matí. Sembla mentida, però hi ha tantes bicis com cotxes dins del vaixell.

Port pesquer alemany, no recordo el nom...

Tot i que el mapa indica que em trobo just a la costa, el mar, com es veu a la foto, queda mooooolt lluny, i és que sóc en zona de marea.

La posta de Sol que sembla no voler acabar-se mai en aquestes latituds.